La veritat és que les classes magistrals són molt avorrides. I mira que portem anys escoltant un professor darrera l’altre explicant el seu discurs per a que als vint minuts desconectem i ja no prestem atenció al que ens diu. És per aquest motiu que això de la pràctica reflexiva i tot el que va amb ella veig que és una manera d’aprendre molt interessant.
Primer pel fet de poder participar actívament a les classes, de tal manera que has d’estar atent a tot el que digui el professor pel que pugui passar, i en segon pel fet de no haver d’escoltar al professor o professora durant una hora, cosa que segurament a ell o ella tampoc li agrada.
Respecte al mètode de dur a terme aquestes pràctiques reflexives, em sembla una idea molt encertada el fet de treballar en grups i fer que aquests es coneguin i agafin confiança entre ells, ja que com molt bé diu l’article, és molt important l’ambient de treball per tal d’interactuar amb més facilitat a l’hora de compartir i compaginar les idees teòriques amb la pràctica. Que aquest és un tema important dins la pràctica reflexiva, el saber dur la teoria a la pràctica, per què pots saber molta teoria però a l’hora de la pràctica pots ser un desastre.
Tot i que aquest mètode d’ensenyament, com que parteix de les experiències viscudes, en teoria mai t’hauries d’equivocar. I parlant de les experiències, i ja per acabar, crec que aquesta forma d’aprenentatge és perfecte, ja que a banda que el professor anirà renovant el seu “temari” a mesura que passi el temps, els alumnes també entraran de manera més directa en el tema del qual es parli a classe, reflexionant, perquè segurament seran experiències o situacions reals que algun dia es puguin trobar a la vida, i personalment, crec que les coses que hauríem d’aprendre, són aquelles coses que els nens puguin utilitzar al llarg de la seva vida durant el dia a dia.
