MARTA GUITART:

Marta Guitart, una ex alumne de l’IES de Vidreres, el dilluns passat ens va venir a fer una xerrada per explicar-nos que durant aquests últims dies ha estat realitzant un diccionari de traducció del castellà-italià, i a l’inversa.
Ella ens explicava que el seu treball de recerca tractava sobre les agències de notícies. Consistia en analitzar com les noticies arribaven aquí i com aquestes variaven. És a dir, en certa manera, investigava si la informació era real.
Un cop acabat el batxiller va estudiar traducció i interpretació a l’ universitat de Barcelona. El tercer any de carrera va decidir de viure l’experiència de fer un erasmus a Manchester. A part d'estudiar també es va dedicar a treballar a un col·legi on estudiaven el castellà. Concretament, el que va fer va ser col·laborar en la millora de la parla de les alumnes. Al finalitzar aquest any va tornar a Barcelona per acabar la seva carrera i un cop acabada se’n va anar a viure a Venècia. Aquest canvi de país la va ajudar a millorar i practicar considerablement l'italià.
Però al cap de dos anys decideix tornar a Catalunya en la qual una professora de l’ universitat li va proposar col·laborar amb l'elaboració d'un diccionari (d'italià-castellà). Va fer les lletres A i C. Durant la xerrada ens va explicar que el fet de tenir l’oportunitat d’introduir-se en aquest projecte li va aportar canvis positius com la flexibilitat d'organitzar-se el seu propi temps i que era una feina entretinguda. No obstant tenia un inconvenient, ja que tenia que està vuit hores diàries davant de l’ordinador i vulguis o no t’acaba cansant. Finalment ens va dir que la publicació del diccionari estava prevista l’any 1012.

"QUATRE BUGADES":

Pau Vidal i la seva xicota italiana confirmen que l’escriptor té un club de fans a Itàlia. Això de tenir el club de fans a Itàlia pot ser a causa de que sigui traductor de alguns llibres de l’autor Andrea Camilleri. Vidal es considera un profeta lingüístic i ho descriu diguent que ensenya el camí correcte de la llengua.
A part de traductor, també va ser corrector, però diu que no ho tornaria a ser més, i ha escrit el llibre de Rodamots, juntament amb Jordi Palou, a part d’altres llibres de novel·lística negre i lingüística. A més, ha treballat a la televisió a programes relacionats amb la llengua i ha creat mots encreuats.
Finalment acaba diguent que no veu clar el futur del català ja que el bilingüisme “mata” i a més a més que el català li queden només qutre bugades.

JOAN COROMINES:

Joan Coromines Vinyeaux va néixer a Barcelona l'any 1905 i va morir el 1997. Era fill de la pedagoga Celestina. Pere, el seu pare era polític catalanista i molt crític, que va escriure La vida austera. De petit, se’n anava de vacances a Sant Pol on va aprendre molt de lèxic. Més tard va escriure a Pompeu Fabra. El 1923 es va treure dues carreres, filosofia i dret. També va anar a la Val d'Aran per investigar més la llengua aranesa. Joan Coromines va participar a un complot que no va sortir bé i tot seguit se’n va anar a Madrid a fer el doctorat. Va anar a estudiar a París i finalment va tornar a Barcelona on Pompeu Fabra el va incorporar a la IEC.

El 1936 es va casar amb la Bàrbara i després va anar a la guerra, però el 1939 es va haver d'exiliar. Va anar a l'Argentina després de que el seu pare morís i, allà, va fer de professor de llatí i castellà. El 1946 va anar a Xicago on va tornar a treballar de professor fins que es va jubilar. Al cap d’un temps quan tornà a Barcelona va publica obres en castellà i en anglès. Finalment el 1967 s’instal·là a Pineda on va fer l’Onomàsticon i els seus diccionaris.

PARAULES DEL RODAMOTS:

A totes les classes de primària hi ha els quatre nens o nenes que són etiquetats pel mestre o la mestra des de bon principi de curs. Però el millor de tot és que després, entre els alumnes mateixos acabàvem per distingir-nos d’igual forma que ho feia la professora en el seu dia. Així doncs, en una aula sempre hem tingut al típic nen estaquirot que la professora li repetia una vegada i una altra allò que havia de fer, i sobretot, allò que no havia de fer, i com sempre, el pobre noi ho feia tot al revés. I per desgràcia d’ell tots ens em rèiem.
Després trobàvem als mestretites, i parlo en plural perquè normalment hi ha un nen i una nena a cada aula, que van de intel·ligents i creuen que ho saben tot i sempre volen contestar a les preguntes del professor o professora. Aquests si que feien ràbia... perquè a sobre que anaven de llestos, eren uns garrepes i mai et deixaven un llapis per pintar.
El repetidor de la classe no podia faltar mai, sempre una mica terròs i caracteritzat pel seu afany de poder sobre els altres nens i nenes, i que era el cap de grup al pati, però a la classe era sempre l’últim, ja que no sabia gairebé ni escriure el seu nom!
I per últim, el típic nen que mai diu res i sembla que no hi sigui a classe. I ja li deia la nostra professora: “Mira que n’ets d’enze noi, com no t’espavilis no tindràs mai xicota!”. I efectivament, encara la busca.

FRASE AMB LES PARAULES DEL RODAMOTS

Sempre ens hem d’afluixar els cordons quan volem viatjar. Per això mateix, ja podem començar a gratar-nos la butxaca, perquè qui pagarà serem nosaltres. Després de molts esforços, vaig pagar el viatge bitllo-bitllo, tot i que no sé pas d'on surten les misses. Però gràcies als pares pagant, sant Pere canta!

QUE NO ME ENTERO:

Article de Javier María

L’article Que no me entero, de Javier Marías, és una crítica el problema que es troba l’autor en llegir la informació del diari. Javier Marías te raó ja que cada vegada hi ha més periodistes que expressen els textos malament per falta de vocabulari. Demana l’elecció de bons periodistes perquè aquests errors no passin i no ens impedeixi tenir coneixements del que passar arreu del món.

DIFERÈNCIES:

La principal diferència dels discursos de Quim Monzó i Íngrid Betancourt és la manera d'expressar-ho. Íngrid Betancourt exposa el discurs d'una manera emotiva, amb l'intenció de voler arribar al públic, d'arribar a transmetre el seu missatge: els pitjors anys de la seva vida; el seu segrest.
En canvi, el discurs de Quim Monzó és amb intenció més divertida. El que vol és entretenir el públic i que no s'aburreixin i, com ja he dit anteriorment, ho fa a partir d'un conte i intenta nombrar totes les coses més importants de la literatura catalana.

QUIM MONZÓ:

L'escriptor, fent aquest discurs de la fira de Frankfurt, vol mostrar com és la literatura i cultura catalana i ho fa a partir d'un conte "autobiogràfic". Aquest conte parla de que en un escriptor li proposen fer un discurs a la important fira de Frankfurt. Ell no està convençut de si acceptar la proposta per les conseqüències que hi poden haver. Finalment accepta la proposta. El següent dilema és com afrontarà el discurs: com distribuirà el temps, què tractarà o què no. En tot aquest pas, Quim Monzó, anomena els autors més importants de la literatura catalana i els moments més importants d'aquesta. Finalment pensa en el seu final i decideix acomiadar-se amb tots els idiomes.

AUCA:

És una paraula femenina. Auca és un conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «auca», 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del «joc de l'oca».]

Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que

va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full.

EXEMPLE D'AUCA:

EMBARBUSSAMENT:

És una paraula masculina. Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.

EXEMPLE D'EMBARBUSSAMENT:

-> En cap cap cap el que cap en aquest cap.

-> De ploure prou que plou, però plou poc.

-> Duc pa sec al sac, m'assec on sóc i el suco amb suc.